Salt B.A.S.E. a Montserrat

En mig d’un tranquil i fred passeig matinal pels camps nevats de St. Guim, sona el mòbil:

– Aniol!!, soy Alberch, el Comandante. Mañana iremos a inaugurar una salida nueva en Montserrat, la descubrió Enrique y a ver si nos podeis ayudar un poco porque dice que hay que escalar. –

El Comandante és un saltador BASE Cubano que varem conèixer fent espéleo al Garraf. Un personatge entranyable i un dels pocs que practiquen aquesta perillosa modalitat esportiva a Espanya (uns 40 en total).

Què significa B.A.S.E. ?
B.A.S.E. és un acrònim i significa en anglès 4 llocs fixos per saltar en paracaigudes:
B: Building (edifici)
A: Antenna (antena)
S: Span (pont, embassaments)
E: Earth (Terra, precipicis, muntanyes)

Sense pensar-m’ho dos cops li dic que si i quedem amb l’Albert Crusat per anar-los a ajudar. Genial, ja tinc feina pel matí de diumenge, a més, no deixa de ser una experiència nova veure a un home caient a plom per un precipici de més de cent metres.

També s’afegeix a l’equip mon germà i tots 5 anem pujant per la pista de Can Maçana fins al Refu d’Agulles. Encara hi ha moltíssima neu i des del refu fins al punt de salt la progressió és penosa. Aquest parell volen saltar des de l’agulla de les dos puntes, per la cara nord d’Agulles. Quan arribem al peu de l’agulla ens trobem amb una placa de gel d’uns 3 o 4 metres que ens complicarà bastant l’escalada. M’equipo i començo a guarrejar per un terreny mixt de roca i gel en mig de Montserrat!  Amb l’Albert muntem una reunió i fixem cordes per on pujen l’Eudald, l’Enrique i el Comandante.

Des de dalt mateix de l’agulla no es pot saltar perquè no cau del tot vertical, així que hem de fer un petit ràpel de 15m per la cara nord fins a una estreta repisa. Des d’aquí la cosa baixa 135m a plom, temps suficient per caure uns metres i obrir el paracaigudes evitant una bona estarracada. L’Enrique serà el 1r ja que va ser ell qui el va descobrir. Amb el paracaigudes a l’esquena, la càmera de vídeo al casc, sense encordar i mirant de cara al buit, es disposa a saltar. No hi ha marge d’error. Concentració, silenci, una lleugera brisa… A baix, cotxes que passen per la carretera, excursionistes al fons del precipici… De sobte para el vent. L’Enrique es diu a ell mateix: -ready, set, go!- Un pas endevant amb tota la decisió del món i a volar. Gairebé 3 segons de caiguda perfectament controlada fins que s’obre el paracaigudes. El més perillós de tot ja ha passat, ara a disfrutar d’un tranquil planeig fins a la carretera de baix. Ara és el torn del Comandante. El ràpel fins a la repisa no el veu gaire clar i baixem els dos alhora per la mateixa corda en un ràpel assistit. Es mou lent, indecís, amb imprecisió, com si aquest no fos el seu medi. Salta endavant, lluny de la paret i un cop a l’aire ja ho te tot controlat.

Nosaltres preferim baixar a peu, que tot i que es trigui una mica més, és més segur. Finalment ens retrobem a Can Maçana per intercanviar fotos, vídeos i comentar l’aventura. Ens acomiadem fins al proper salt, a la Miranda dels Ossos.

Equip La Sargantana

~ per La Sargantana a 23 Març 2010.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: